L'increment de la concentracio dels gasos de l'efecte hivernacle

Encara que l´efecte hivernacle tractat al tema anterior és una qüestió d´actualitat, la seva primera descripció és molt antiga. La va fer l´any 1863 el físic irlandès John Tyndall, que també era un gran afeccionat a l´excursionisme i havia observat moltes vegades les glaceres de les muntanyes. John Tyndall va predir l´efecte hivernacle per explicar el retrocés de les glaceres de muntanya, que cada vegada són més curtes a causa de la fosa dels gels. Les glaceres de les muntanyes han estat permanentment mesurades en el passat, en el segle xix i, fins i tot algunes, des del segle xvii. Posteriorment, el 1896, el químic suec Svante August Arrhenius va fer la predicció que si augmentava la concentració de CO2 a l´atmosfera, s´incrementaria d´igual manera la temperatura mitjana terrestre. En aquests darrers temps han aparegut molts arguments a favor i en contra de la realitat del canvi climàtic. Això no obstant, hi ha una dada incontestable: l´augment de la concentració de diòxid de carboni a l´atmosfera. Les observacions realitzades des de 1957 a l´observatori meteorològic de Manua Loa, a Hawaii, un punt de la geografia de la Terra allunyat dels grans centres urbans i industrials, mostren un increment sostingut del nivell de CO2 a l´atmosfera. Cal esmentar l´Observatori Meteorològic d´Izaña, a Tenerife, que forma part de la xarxa mundial d´observatoris i que compta amb mesures discontínues des de 1920 i contínues des de 1980. Aquesta constatació s´ha vist reforçada amb les dades aportades per l´anàlisi de l´aire contingut a les bombolles que queden atrapades en formar-se el gel de l´Antàrtida. Durant els anys successius, s´hi afegeixen noves capes de gel amb noves bombolles. D´aquesta manera, els científics poden reconèixer els anys en els quals s´ha format una bombolla determinada i poden conèixer la composició precisa de l´aire atmosfèric en aquell any determinat. Si comparam les dades de concentració de CO2 en l´aire de les glaceres amb les del passat recent, podem observar que en el període dels darrers mil anys anteriors a la revolució industrial, la concentració de CO2 atmosfèric no havia variat en més de 10 ppm (parts per milió). En el darrer segle en canvi, la variació ha estat de més de 80 ppm. Així, la concentració del CO2 atmosfèric ha augmentat des de les 280 ppm del període preindustrial fins a les més de 360 ppm actuals. Aquest fet té una incidència, si més no en part, en el canvi climàtic. De la mateixa manera, s´ha constatat també l´augment d´altres gasos d´efecte hivernacle, com ara el metà i l´òxid nitrós. L´increment de la temperatura mitjana terrestre A mitjan segle passat, varen sorgir algunes veus científiques qualificades i, també, varen aparèixer alguns articles a les revistes científiques més prestigioses que advertien de la tendència de l´augment de la concentració de CO2 a l´atmosfera i de la seva relació amb l´augment de la temperatura mitjana terrestre o, en definitiva, de l´increment de l´efecte hivernacle i de la possibilitat d´un canvi climàtic global. Diverses observacions confirmen aquest increment de la temperatura terrestre. Alguns dels darrers anys han estat entre els més càlids del segle. D´altra banda, alguns autors afirmen que la temperatura de la superfície terrestre s´ha incrementat entre 0,3 i 0,6oC des dels darrers anys del segle XIX i entre 0,2 i 0,3oC en els darrers cinquanta anys. Aquests increments no són homogenis per a tot el planeta. S´han observat increments més grans per a les regions situades entre els 40o i els 70o N de latitud, justament on es troba la nostra regió bioclimàtica.